Història

HISTÒRIA

Tot recordant el “Casal”…

Carta oberta als nostres petits i joves jugadors d’hoquei

Benvolgut jugador, apreciat esportista,

Abans de res, felicitats, enhorabona per haver escollit aquest fantàstic esport! Qui t’escriu aquestes quatre ratlles -com molts altres esportistes de la nostra Vila- també l’havia practicat i hi havia gaudit molt i val a dir que a l’hoquei li deu moltes coses, sobretot vivències, i amistats, inoblidables. Suposo que a tu també et va passant el mateix perquè l’esport és un espai formatiu extraordinari.

Però avui no et voldria parlar de les excel·lències del nostre esport del qual els catalans en som capdavanters; avui voldria explicar-te coses d’un lloc potser insignificant per a tu, o qui ni has conegut. Et vull parlar d’un espai i, d’una pista d’hoquei que ara desapareixerà del tot: la recordada pista del Casal Popular.

I per què penso que és important que et llegeixis aquesta carta? Doncs perquè allà, -en aquella pista, al Casal- hi restarà enterrada per sempre una bona part de la història del nostre esport a Palafrugell, i també perquè convé que la coneguis i la recordis per diferents raons com veuràs.

Després d’alguns partits a la pista de l’Hotel Paraíso, de Llafranc, es passà ja a la pista del Casal. En aquella primera fase uns entusiastes jugadors s’encarregaven absolutament de tot; després d’uns anys que es deixà de practicar l’hoquei -i que el bàsquet era el que ocupà la pista- va renéixer l’hoquei: era a la temporada 1968-69 quan una colla de nens i nois que patinaven en una pista quasi impracticable, feren possible la constitució d’una Junta que hi treballà molt (remodelació de la pista i voltants, naixement de la secció de patinatge artístic, organització d’equips, formació d’entrenadors, participació en diverses competicions arreu del país, etc.). I allò ja no s’ha aturat mai més! Canviaren el temps i el pavelló de patinatge agafà protagonisme; el club d’hoquei s’hi traslladà talment com un adolescent o jove s’emancipa, se’n va a viure a part de la família; vol ser més ell, vol viure a la seva manera,… Però no oblida mai la seva família… Fins i tot l’enyora en molts moments.

En el Casal, a la pista, s’hi arribava a peu, carregant patins, estics i materials a sobre les espatlles; no hi havia tantes motos ni cotxes. Tampoc s’hi trobava un vestidor com avui dia exigiu; els jugadors s’equipaven on podien (a vegades en un vestidor que els deixaven els del futbol, altres vegades a les escales de dins del Casal o en qualsevol racó). Els vestidors propis tardaren un xic a construir-se, però tampoc eren amplis com tu ara voldries; l’aigua no sempre era calenta ni suficient pe dutxar-se,… A la pista quan no s’hi trobava aigua de pluja que impedia patinar en condicions, s’havia d’escombrar pel que deixaven els arbres; quan hi feia tramuntana t’hi pelaves de fred i, quan no en feia, la humitat impedia patinar en condicions almenys en mitja pista;… Però, amic, per sobre de tot això, hi havia quelcom més important i imprescindible: a la pista i al Casal hi regnava un clima de familiaritat i d’espai de trobada i amistat extraordinaris. Anaves a la pista però és que també al Casal podies veure-hi futbol, bàsquet, cinema, teatre, pastorets, exposicions, tennis de taula o jugar-hi a futbolí, parlar d’excursionisme, recollir roba per Càrites, fer-hi catecisme o anar a buscar el carnet de la Penya Barcelonista i moltes més coses. El Bar n’era el nucli.

A la pista del Casal s’hi havia jugat importants partits -oficials o amistosos-; hi havia jugat el Voltregà, el Barça, l’Espanyol, la selecció holandesa,…; partits i festivals d’estiu, amb patinatge d’alta categoria i amb presència de les primeres autoritats locals, esportives o federatives; nits d’estiu entre hoquei, patinatge, havaneres i rifes; grades de ciment i cadires plegables, la gent a tocar la pista: perill de cops de pilota, pilotes perdudes als horts dels veïns, altaveus que potser molestaven; un crit d’alegria, un altre de desesperació; un contra l’àrbitre, una llagrimeta d’àvia o avi tot veient patinar el nét o la néta;… Com veus, hi havia caliu i això és el que hom més recorda, el que ens fa ser més humans,…

No m’aturaria! Són moltes les coses que en podríem dir i moltes de les persones que podríem parlar. Però com veus no he volgut parlar de cap persona concreta; avui el protagonista és el Casal i la seva pista, aquell espai que ja no tornarà i que tant va representar per a l’hoquei i el patinatge. Voldria, amic esportista, que et quedessis amb aquest missatge que el Casal ens deixa: familiaritat, esportivitat, sacrifici, il·lusió, amistat,…; anècdotes mil,… però sempre, per sobre de tot, esforç personal, afany de superació, treball conjunt dins i fora de la pista, clebració dels èxits, gaudir de les trobades i aprendre de les davallades,…

Amic, jo voldria que quan guanyis un partit pensis en aquesta “història”, però sobretot que quan el perdis, estiguis desencisat, desesperat, desorientat, no tiris la “tovallola”; orientat, esforça’t, apropa’t als qui et poden ajudar, fes pinya amb els companys,… i quan la dutxa no vagi prou bé o enmig del pavelló hi hagi un degoter, pensa bé el que aquí t’hem explicat.

Amb nostàlgia hem de donar aquest adéu per sempre al Casal d’abans i a la seva pista, però també n’estem ben segurs que amb jugadors com tu -que sense oblidar el passat, pensen en el futur- tots plegats podrem continuar cridant ben fort, ben alt i amb tot l’orgull: Visca el nostre Club !!!

En nom dels molts i moltes que recorden aquest temps passat,

Josep M. Soler i Prats